Quines propostes existeixen per exercir un consum conscient i responsable en el sector tèxtil? (reparació, segon ús, reciclatge, recuperació,…)

El primer que exigeix un consum responsable és reduir el consum. De mitjana a l’estat espanyol, cada persona compra un parell de peces al mes. Cal preguntar-nos si necessitem el que comprem.

En segon lloc, hem de reutilitzar i reparar/reinventar les peces per allargar la seva vida.

En tercer lloc, podem comprar/utilitzar roba de segona mà o reciclada.

Finalment, si optem per comprar roba nova cal fer-ho aplicant criteris de consum responsable: ecològica, de producció local, que garanteix unes condicions dignes als treballadors, que incideixi el mínim en el medi ambient,…. Si no és local, que sigui de comerç just.

No hi ha un concepte clar de roba sostenible/ecoètica/ecològica. Pots comprar roba ecològica però feta  a l’altre punta de mon i, per tant, no és ecològica/sostenible…Hi ha moltes vessants a tenir en compte en tot el procés de producció, comercialització,…

Com es dissenya, com es produeix i com es comercialitza la roba ecoètica?

Les grans corporacions s’apunten a la moda green perquè això ven i treuen una línia específica, que moltes vegades no compleix els requisits. Tanmateix, els consumidors som capaços de discernir el que ens volen vendre i si el que ens estan venent és el que volem comprar.

Actualment hi ha iniciatives que produeixen sota comanda. Per exemple, Míriam Ponsa o Top manta (bambes a partir de comandes),…

Com es poden identificar aquestes propostes? Com està regulada la informació? Com està la legislació al respecte? Com hauria d’estar? Quina és la solució: etiquetes, segells, ….

A l’hora d’elaborar el mapa d’Economia Solidària, Pam a Pam té en compte aspectes com l’impacte social, l’impacte ambiental i l’organització interna, per a incloure les iniciatives en el mapa. Per tant, tot i que ells no són una etiqueta tèxtil, sí que són una garantia de que les entitats que estan en el mapa han passat un filtre en base a aquests criteris.

Jo ja vull però, on és el “fet a Catalunya”? On es ven? Quant val?

En el mapa Pam a Pam la majoria de les iniciatives estan fetes aquí. https://pamapam.org/ca/blog/moda-valors-marques-roba-less/

Cal que les administracions intervinguin explicant com es produeix i com caldria modificar els criteris de consum?

Els costos laborals no estan assumits per les empreses de la fast-fashion. Si es comprés proximitat això no passaria. Per això, és important que hi hagi pedagogia per canviar els criteris de decisió a l’hora de consumir. La intervenció de les administracions podria fer que canviessin els criteris de consum i ajudessin a les noves iniciatives que es veuen desplaçades pel màrqueting de les grans empreses.

Quin paper ha de tenir el venedor? Les botigues físiques desapareixeran?

Les botigues de barri són les que donen vida al carrer i fan que sigui un lloc viu i social. Esperen que això no passi, però la venda on-line és cada cop més important. Des de l’Economia Social  i Solidària també s’està fent coses per vendre on-line (iniciativa La Zona).

Quines propostes existeixen per exercir un consum conscient i responsable en el sector tèxtil? (reparació, segon ús, reciclatge, recuperació,…)

• S’ha d’educar als alumnes des del primer dia en la sostenibilitat. A l’escola d’art i disseny intenten explicar els teixits naturals, però valorant tots els aspectes relacionats al llarg del procés de producció (consum d’aigua,….).
• Els materials i teixits reciclats també són molt importants.
• D’altra banda, cal millorar els dissenys per què:
  • siguin atemporals, per no haver d’estar comprant roba constantment;
  • el patró no generi residus al tallar.
• La confecció ha de ser de proximitat i els preus de venda han de ser raonables tenint en compte les condicions dels treballadors.
• Es poden utilitzar les plataformes on line per a que altres persones reutilitzin les peces de roba que ja no ens posem.

Tanmateix, un cop els estudiants acaben els estudis, no és l’alumne qui decideix sinó l’empresa on acabi treballant. Moltes vegades les empreses no tenen tant en compte la sostenibilitat.

Com es dissenya, com es produeix i com es comercialitza la roba ecoètica?

Cada any fan una setmana de la sostenibilitat per conscienciar. Actualment, hi ha un bluf en la roba ecoètica i hi ha grans empreses que ho utilitzen com a màrqueting, però moltes vegades els productes no compleixen els requisits del que s’entén per roba ecoètica.

Cal educació i posar el focus en el disseny, la qualitat i la proximitat que són factors que expliquen el preu.

Com es poden identificar aquestes propostes? Com està regulada la informació? Com està la legislació al respecte? Com hauria d’estar? Quina és la solució: etiquetes, segells, ….

Cal que les etiquetes expliquin com està fet, on està fet, si és comerç just,… que compleix tots els criteris per ser considerada ecoètica, sostenible,..

Caldria fer una normativa que obligués a definir el contingut de les etiquetes d’aquest tipus de roba. Una genèrica per a tots els productes i una específica per a cadascun d’ells.

Jo ja vull però, on és el “fet a Catalunya”? On es ven? Quant val?

Els alumnes tenen la proximitat incorporada. Probablement, el que es poden gastar és el que els condiciona a l’hora de consumir.

Canviaria si es poses la durada de les peces a l’etiqueta?

La moda va canviant i el que vol anar a la moda és un esclau i ha de canviar l’armari sovint. Això fa que el preu sigui una limitació. El que estan fent els dissenyadors actuals és tornar al sistema dels modistes en el que ningú es queixava del preu. Val a dir que amb la fast-fashion tot això s’ha oblidat i serà difícil tornar enrere, si no s’adopta la slow fashion.

Posar a l’etiqueta que dura molts anys no es creu que pugui ser una opció per canviar el comportament de la gent i que compri menys roba.

Quines propostes existeixen per exercir un consum conscient i responsable en el sector tèxtil? (reparació, segon ús, reciclatge, recuperació,…)

És molt important allargar la vida de les peces i per això cal comprar qualitat. També és molt important l’autocostura, perquè fa prendre molta consciència. Quan les persones es fan una prenda la valora més i estableix un vincle afectiu amb la peça que fa que la cuidi i li allargui la vida.

Com es dissenya, com es produeix i com es comercialitza la roba ecoètica?

Poden haver moltes iniciatives que facin que la roba sigui més sostenible. No obstant, és molt difícil ser coherent en tot i cal concentrar-se en el que per un és més important. En el seu cas, el disseny i la producció es fa pensant en:

• la vida de la peça: que duri perquè no es fa malbé (qualitat) i que no caduqui perquè queda fora de tendència;
• el final de la vida de la peça perquè es pugui reciclar (que no siguin barreges, que sigui biodegradable,..);
• el màxim de persones: talles, opcions, possibilitats,..;
• minimitzar els residus. Actualment, s’estima que el 20% del teixit es perd al tallar el patró;
• no produir en excés per evitar els estocs;
• produir en condicions laborals ètiques, justes, responsables, solidàries (col·lectius en risc,…)
• crear una imaginari estètic real i saludable

Per canviar la situació actual cal:

1. fer molta pedagogia per donar valor a les coses. La producció té un cost i si no ho paga el consumidor ho està pagant algú altre;
2. reduir el volum de les rebaixes de les grans empreses, perquè aquesta reducció de preus vol dir que algú no pot cobrar;

S’ha de ser conscient de que les línies verdes que posen les grans empreses no són sostenibles/ecològiques, perquè ni el producte ho és ni el sistema de producció i organització ho és. Tanmateix, tenen un impacte positiu perquè donen més visibilitat als productes ecològics.

Com es poden identificar aquestes propostes? Com està regulada la informació? Com està la legislació al respecte? Com hauria d’estar? Quina és la solució: etiquetes, segells, ….

Existeixen certificats i etiquetes genèriques a nivell ecològic i ètica laboral (GOTS,…). El problema és que s’han de pagar i com que són cars no s’ho poden permetre. D’altra banda, resulta una incoherència que els que ho fan bé tinguin que assumir un cost addicional (certificats i etiquetes). Haurien de pagar els que produeixen amb criteris no sostenibles.

L’altre factor que no fa rendibles als certificats i etiquetes és que la gent no els coneix.

Per això, l’important és la proximitat que és el que permet conèixer el que hi ha al darrera del producte.

Jo ja vull però, on és el “fet a Catalunya”? On es ven? Quant val?

Per a les marques petites les botigues són un cost molt important i no són viables. Això és encara més important quan es produeix sota comanda com és el seu cas. Moltes vegades hi ha una botiga física multimarca. Ella ha optat per la venda on-line perquè li resulta més fàcil.

Per tot això, els directoris i eines com Pam a Pam on es recullen les diferents iniciatives són molt útils perquè la gent les conegui.

Barreres i oportunitats a que s’enfronta un projecte de roba ecoètica

La motivació per fer el que fa, és ser coherent amb ella mateixa i els valors que vol impulsar. Les barreres són les d’una empresa petita perquè t’ho has de fer tot tu. A més, té molts problemes logístics per poder accedir a preus competitius i taller justos, ètics i que puguin fer producció petita.

Cal que les administracions intervinguin explicant com es produeix i com caldria modificar els criteris de consum?

No s’hauria de poder produir en segons quines condicions. Creu que s’ha de ser més exigent i crític en tots els àmbits del consum. Tots ho sabem però és més còmode mirar cap a una altra banda i obviar que no estem fent un esforç per consumir de forma responsable i conscient, perquè no és l’opció més fàcil.

Canviaria si es poses la durada de les peces a l’etiqueta?

Posar una etiqueta de durada no serviria, perquè la durada depèn de com la gent cuidi la roba.

Quines propostes existeixen per exercir un consum conscient i responsable en el sector tèxtil? (reparació, segon ús, reciclatge, recuperació,…)

S’estima que el 40% de la roba que tenim a l’armari no l’utilitzem. Si avui paréssim la fabricació tindríem roba per a 10 anys sense haver-ne de produir més.

Els residus tèxtils són un gran problema, perquè hi ha una gran quantitat i no s’aprofiten. Fan molts tallers, participen a fires i van a escoles per sensibilitzar. Però és complicat perquè les l’interès de les empreses és produir i produir. Sembla que el COVID no ha canviat gaire la mentalitat.

Des de Roba Amiga se segueix potenciant les botigues  circulars amb projectes de servitització com el Gira la Roba. Aquest projecte permet intercanviar la roba que ja no vols i que està en bon estat, per roba de la botiga, allargant així la vida de les prendes i reduint els residus.

Com es dissenya, com es produeix i com es comercialitza la roba ecoètica?

Sempre hi haurà una part de gent que compraran pel preu o que no es plantegen els criteris del consum responsable.

Actualment s’està desenvolupant una màquina d’infrarojos per seleccionar la roba per composició. Cada cop les fibres reciclades seran més importants en la producció.

Com es poden identificar aquestes propostes? Com està regulada la informació? Com està la legislació al respecte? Com hauria d’estar? Quina és la solució: etiquetes, segells, ….

La UE vol posar ordre en el tèxtil perquè és la segona indústria més contaminant del món i en tan sols 15 anys s’ha multiplicat per 2 la producció de roba. L’any 2025 s’haurà de recollir el 55% del rebuig tèxtil. Actualment, es vol modificar la situació perquè la recollida de roba no és una prioritat per als municipis i, a Catalunya, només es recull el 10,6% de la fracció tèxtil i el 80% del residu tèxtil va al contenidor de rebuig i als abocadors, amb els recursos i impacte ambiental que això suposa. També es volen fer segells de segona mà, ecoètica, ecològica,…

A l’hora de dissenyar les solucions cal tenir en compte les característiques del sector. Ens focalitzem molt en els productors, però qui més roba ven a Espanya és Carrefour.

Jo ja vull però, on és el “fet a Catalunya”? On es ven? Quant val?

L’economia social i solidària ara patirà perquè cada productor s’ha de fer responsable del seu residu i hauran de pagar per la seva gestió. Això està provocant que grans empreses vulguin entrar en aquest sector perquè veuen negoci. Tanmateix, aquests operadors no tenen una preocupació especial per l’impacte ambiental ni social. L’envergadura d’aquestes empreses els pot expulsar del negoci si no s’estableix un sistema de gestió que permeti que l’economia social i solidària tingui cabuda. A França van desenvolupar un model amb unes condicions que ho va permetre. Caldria trobar un model similar i millorat, per poder continuar fent la tasca social. Esperen que s’estableixi un sistema de gestió responsable, ètic i transparent.

Quin paper ha de tenir el venedor? Les botigues físiques desapareixeran?

S’han plantejat la possibilitat d’obrir una botiga a un carrer cèntric per posicionar-se i mostrar el potencial de la segona mà. Potser hauran de col·laborar amb altres agents per fer-la viable. Les botigues de roba amiga són un punt de sensibilització social i mediambiental on també fan tallers.

Les de segona mà segurament no desapareixeran perquè només hi ha una talla i s’ha de provar. A més a la gent li agrada remenar i buscar. Tot i que també es pot vendre segona mà per internet.