Defineix sobirania alimentària com el dret d’un poble i de la persona a decidir sobiranament sobre el sistema alimentari, què volem menjar i d’on volem que vingui,  també poder decidir sobre el sistema agràri.

La relació entre alimentació i producció pot donar un grau de sobirania alimentària petita, depenent de l’exterior o més sobirania alimentària i menys dependència.

Explica en quina situació està Catalunya, què mengem i què produeix el sector agrari. Estudiada la dieta mitjana de Catalunya, segons dades de la Generalitat, es conclou que tenim una dieta poc saludable. Consumim entre 1,2/1,3 kg. diaris de menjar, dels quals més de 0,5kg. provenen d’animals, doblant les necessitats que tenim en proteines. La major part d’aliments són no ecològics, per tant amb ús de pesticides, productes contaminants,… Amb un consum de cereals baix i que generalment se  li ha tret el germen i el segò, només es consumeixen uns 11 gr/dia de lleguns, es consumeixen hortalisses fresques però insuficients, el consum de fruits secs és també baix.

Una mala alimentació és la causa d’aproximadament del 70% de les malalties, càncer, colesterol, diabetes, nuerotoxicitat,…

A Catalunya tenim unes 840.000ha. en producció agrària, 30% en regadiu, es produeix un excés de cereals, sobretot ordi i blat de moro per alimentar a una excessiva producció ramadera, que a més necessita s’importin grans quantitats de soja i blat de moro per la seva alimentació. La producció animal a més de tenir un consum local excesiu, s’exporta en bona part.

A Catalunya no es produeix pel que mengem, importem el 70% de la nostra alimentació, per tant tenim una sobirania alimentària reduida al 30%.

La pregunta és si amb el sector agrari català és possible alimentar als 7,5 milions de persones que vivim a Catalunya. Si es defineix una dieta saludable basada en cereals integrals, lleguminoses en gra i fruits secs uns 25 gr. diaris i fruita fresca uns 100 gr. al dia, amb uns 700 gr diaris d’aliments n’hi ha prou per persona. Si tenim en compte els rendiments mitjans de producció agroecològica a Catalunya, 3.000 kg/ha de cereals, 800 kg/ha de llegums secs, 8.000 kg/ha de fruita, 400 kg/ha de fruits secs, es necessitarien 857.000ha per alimentar als 7,5 milions de persones a Catalunya, amb les 840.000 ha. agràries que tenim, suposaria una sobirania alimentària del 97%.

La transició cap aquesta sobirania alimentària comportaria donar molta informació, formació, difusió als mitjans de comunicació i una acció pública decidida sobre una dieta saludable i una producció agrària al servei de l’alimentació.

En general no sabem d’on venen els aliments, els canals de distribució són una part obscura, no s’explica la petjada que deixen ni com s’especula en un fet tan bàsic com l’alimentació.

Quèviure és una cooperativa distribuidora en el marc de l’economia social solidària ESS, no especulativa, transparent democràtica, amb productors i consumidors del país, que intenta fer la distribució de la manera més respectuosa possible.

Per la sobirania alimentària és molt important saber i decidir com ens arriben els aliments, en quines condicions i d’on arriben.

Hi ha moltes iniciatives d’organització del consum que es plantegen aquestes qüestions.

Tota la cadena alimentària, des de la producció al consum , en les diferents baules, si no hi ha la ciutadania organitzada, l’ocupa el mercat. Hi ha les grans empreses de distribució d’aliments que acostumen a superar el 120% entre el preu que paguen per la compra i el preu que venen els aliments.

Calen estructures democràtiques en les empreses de distribució, amb presència de productors i consumidors, la distribució no ha de servir per enriquir-se, ha de ser no lucrativa, procurar la sostenibilitat dels llocs de treball, no el benefici.

El futur està en la força de les persones consumidores organitzades, per tenir potència, volum, per donar resposta a la producció i facilitar la comercialització. Les consumidores poden generar i ajudar a la producció agroecològica, mitjançant el consum organitzat col·lectivament i tenir presència en els organismes on regula el consum.

L’altre aspecte important és la comercialització, cal revisar les nostres necessitats alimentàries, fer un consum conscient, evitar que vinguin productes amb desplaçaments quilomètrics.

Un gran repte és la logística, estructurar el consum i la producció de proximitat, el mercat social, com optimitzar el transport i no basar la logística en el petroli. Ens cal un esforç de totes les parts i també de l’administració pública i financer.

El consum conscient es converteix en una eina de transformació personal  i col·lectiva, com també la compra responsable per part de l’administració.

El nostre paper com a persones consumidores conscients, és poder satisfer les nostres necessitats amb criteris ambientals i socials, procurant també un consum de proximitat, de temporada i transformar la nostra alimentació.

Consum conscient és consumir menys, a vegades sense comprar, satisfent les nostres necessitats sense pagar, amb criteris de sostenibilitat i valors afegits, amb productes de proximitat, saber com es produeix, quins impactes ambientals i socials té.

En la cadena alimentària, una baula important és la distribució, saber d’on ve i què comprem, poden ser productes certificats, ens poden garantir que respecten unes tècniques de producció, però no garanteixen que sigui sostenible si ve de lluny,  produeixen moltes emissions, embalatges,…

Els circuits curts de comercialització també poden donar confiança i garanties, els establiments comercials han d’indicar d’on venen els productes, hi ha una distinció de proximitat i sinó preguntar d’on venen, reforçar la proximitat, el producte de temporada,… Si el producte fresc no és de temporada segur que ve de lluny o d’hivernacle, la seva producció i transport provoquen moltes emissions i agreuja l’emergència climàtica.

Hi ha també distintius de Denominació d’Origen que ens garanteixen que un producte ha estat produit i elaborat en un territori determinat, les Identificacions Geogràfiques indiquen que el producte ha estat elaborat en un determinat territori, però no garanteixen que les matèries primeres siguin del mateix lloc.

També ens cal plantejar-nos on comprem?  Quina és la dimensió del circuit, quantes empreses hi ha entre producció i consum.

En quins tipus d’establiment comprem, hi ha el comerç tradicional lligat al territori, botigues especialitzades, parades de mercat que ens poden donar més garanties i valors afegits. Hi ha la distribució organitzada, cadenes d’establiments iguals, que poden tenir la seu empresarial lluny i que tenen interès en obtenir el màxim benefici econòmic a costa de cobrir les nostres necessitats bàsiques. Hi ha la gran distribució amb grans empreses, amb grans quotes de mercat i volum de negoci, que fixen preus i perverteixen la relació mercantil, al fixar condicions i coaccionar al productor, acaben amb el teixit productiu i petits productors, sobreviuen les grans explotacions i acumulen poder.

Els circuits curts de comercialització, els mercats de pagès, la venda directa a la finca o en línia, les cistelles, els grups de consum organitzats, les associacioons de productors i consumidors o botigues dels propis productors, són exemples que ens permeten productes de proximitat, de temporada, el comerç local i afavorir el teixit empresaria local. El poder de decisió queda repartir entre productors i consumidors, es pot generar vincles de confiança i evitar grans desplaçaments, emissions, residus,…ajuda a crear barris o pobles actius, locals oberts, dinamitzen les relacions socials,…

La compra en línia, pot ser directa de productor a consumidor, com a km-0.cat o Gastroteca.cat, però hi ha el inconvenient de la distribució, a hores determinades, fa poc eficient el transport, omplen els carrer de furgonetes.

Què es fa des de Sabadell per  la sobirania alimentària?

 Què pot fer l’ajuntament per afavorir la producció de proximitat i la sobirania alimentària i el consum local? Comença per l’educació a les escoles, la formació a la ciutadania amb jornades,…explicant i donant a conèixer com es produeixen els aliments, on es produeixen, que es coneguin els productes de temporada i així poder exigir un model productiu més sostenible i un consum responsable.

L’administració també comença a incloure clàusules en els concursos públics, per afavorir  la producció de proximitat, circuits curts de comercialització,… ja s’està fent el menjadors escolars.

Cal admetre que la societat va per davant de l’administració, però així aquesta es veu obligada ha canviar.

També es pot intervenir en el sistema productiu agroalimentari, evitar el desconeixement de la producció local, la dicotomia camp/ciutat, permetre , fomentar que la producció agrícola entri a la ciutat, formi part de la trama urbana, en horts escolars, les hortes del Ripoll.